dimecres, 28 d’octubre de 2009

Popets estofats

Mentre acaba de pujar la massa de pizza que vam prometre a la M. per quan tornés de les colònies, i per tal de fugir de tanta merda acumulada en els darrers dies als diaris del país, trobo el temps just per resumir la petita meravella que vam fer diumenge per sopar i que ens va omplir també un excel.lent àpat a les terrasses de la feina, davant del mar, dilluns.

Val a dir que els popets són sempre un problema. Per una banda, els adoro, i per l'altra la B. sempre hi troba algun inconvenient. Així doncs, dissabte passat, en veure els hermosos exemplars que tenia l'Esteve a la parada, no me'n vaig poder estar de tornar a provar-ho. Per sort, el llibre del Vázquez Montalbán (VM) oferia una recepta de sèpies estofades que vaig poder adaptar fàcilment al què tenia per casa.
  • 500-1000 gr de popets, un cop els hem netejat. Si són petits no cal que feu res més que separar el cap de les potes, no cal trossejar-los més perque redueixen molt
  • el mateix pes en patates noves, de les que queden dures fins i tot després de bullir-les una estona
  • 1 cabeça d'alls, només pelada de les fulles més exteriors i seques
  • 2 cebes mitjanes
  • 1 fulla de llorer
  • una culleradeta de pebre vermell
  • 2 tomàquest madurs
  • mig got d'oli d'oliva
  • 1 got de vi (en VM suggereix blanc, però amb negre va quedar frepant)
Res més senzill i gustós, ideal per quedar bé amb qualsevol visita que tingueu el dia següent
  1. En una cassola, afegim en aquest ordre, mentre es va coent el material: pops, patates en trossos grans, cabeça d'all, cebes tallades en quarts, llorer, pebre vermell, tomaquest tallats també en quarts, vi, oli i sal.
  2. Cobrim d'aigua just pel damunt del material
  3. En VM suggeria coure 30 minuts, però el pop certament necessita més temps. Jo ho vaig deixar un parell d'hores fent xup, xup, fins que es va consumir el líquid (no ho deixeu sec, però!)
Ho podeu servir com aperitiu, fins i tot, acompanyat d'un bon pa de pagès de can Mingo. Com a bon mortal que viu del seu míser sou, no vaig tenir el plaer de provar-ho però intueixo que la barreja d'aquest àpat amb un bon celler Mas Doix pot produir reaccions certament inesperades. Descomunal...

dijous, 15 d’octubre de 2009

Remenat de camagrocs i rovellons

Fa dies que no escric res i avui, per celebrar que tímidament la tardor ha tret el cap, que ens acostem a la grip A, i que he pogut deleitar-me amb els primers bolets de la temporada, comprats a ca la Juli ahir a primera hora, m'he decidit a fer-ho. Malgrat aquesta lloable intenció, us adverteixo que la recepta d'avui és la més simple de les que us he donat (si això és possible!).


Res més senzill. El truc està en treure l'aigua dels camagrocs seguint el protocol que em va ensenyar fa temps en Lluís A., una de les persones que més disfruta cuinant d'aquest país.
  1. treiem els peus dels camagrocs, tot i que deixem una bona part del tronc (a mí m'agrada...); netegem els rovellons de cucs si en tenen (no es tracta pas de fer un fricandó de mosca, no?);
  2. no els mullem pas, i directes a la paella, sense res d'oli; es tracta de que els camagrocs, com he dit, perdin l'aigua;
  3. just en el moment que els camagrocs han perdut l'aigua, i abans no es comencin a torrar, afegim un rajolí d'oli d'oliva i els saltegem 2-3 minuts; després afegim la picada d'alli julivert (poca!) i ho remenem un minutet més;
  4. corregim la sal dels bolets;
  5. mentrestant ja tindrem els cinc ous trencats i, idealment, mig batuts amb una forquilla, així com saladets;
  6. quan l'all comenci a deixar el seu aroma, afegirem els ous i remenarem tot plegat amb alegria.

Vaja, no cal ser un geni, però sí tenir el temps d'anar a comprar (la gent de ciutat som així de tristos) els bolets i l'encert de fer que perdin l'aigua abans d'afegir l'oli.

Per variar... BRU-TAL.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Sociable